Stand by

Avui, no se per què, porto tot el dia parlant en català amb mi mateixa. A vegades parlo en anglès, però acabo tornant al castellà perquè no se seguir les expressions.
Vull veure que tal se'm dona escriure'l sense el recolzament del corrector a cada moment.

Avui ha estat un dia molt estrany. No ha parat de ploure i, malgrat que m'encanta observar per la finestra, no he gosat mirar afora. El cel era massa blanc per els meus pensaments.
Ara estic mes tranquil·la, però al matí, a l'hora de conectar-me per buscar feina, se m'ha vingut el mon avall. Cada dia, durant hores i hores busco, m'apunto a ofertes de treball, segueixo buscant i em segueixo apuntant. I no hi ha ni una sola en la que em vulguin. Truques a les ETT's i diuen que han seleccionat a un altre. Acabes per pensar que no vals la pena, que sempre hi haurà algú millor que tu. I dius, per aixo he estudiat una carrera? Per això he fet cursets? Per una paga miserable que no arriba a cobrir les teves despeses? I em tornen a venir ganes de marxar d'aquí i buscar-me la vida en algun lloc que em valorin. Peró ho torno a deixar estar. Masses coses han sortit malament com per fer-me il·lusions.

Torno a estar tancada en una gàbia, mes bonica i mes ample que l'anterior, però una gàbia al cap i a la fi. De totes maneres, la gàbia s'estén mes enllà del pla físic.
Hi ha vegades que sents que res no et pot omplir, que tens un buit dins que no l'omple ni les pertinences, ni la família, ni els amics, ni aquella persona per la que donaries la vida, si es que tens la sort de tenir-la.
I caus. I tornes a aixecar-te perquè no tens mes remei. I tornes a caure. I així una vegada després de l'altre. I penses, com ja vaig posar, en aquell post fa uns dies... sabia que hi haurien males èpoques, però no que fossin tan seguides ni tan doloroses.

Però estem aquí. Oi? Hem arribat a aquest punt i hem de seguir endavant. Potser es veritat el que diuen, que l'esperança es l'últim que es perd. I jo em pregunto.... quan es perd l'esperança que queda? La mort? No m'agrada aquesta idea. Prefereixo pensar que tot el que ens han tret, o encara no ens ha arribat, guarda una recompensa, per dir-ho d'alguna manera. Que no cal arribar al final del camí per trobar-la, sinó que està amagada en algun lloc, esperant a que la trobem.
Es més, quan una persona ha passat per mals moments, madura de tal manera que la fa mes preparada per encarar el que està per venir, i espero de tot cor que per acceptar allò que la faci feliç.
Diuen també que poden matar als somiadors, no als somnis. Jo seguiré somiant

(No ho he pogut evitar, he passat el corrector.... tinc un seriós problema amb les "v - b". ¬¬ Je chie dans ma cour céleste entière!!! Això si, maleir en francès no se m'ha oblidat! :D)