Entiendo que quizá significaba la lucha de una adolescente vive esos años intentando madurar y ver la vida con sus propios ojos y no con las directrices que le impone la sociedad en la que está metida.
De todas formas, para mi, fue una historia que me enganchó, y que con la fuerza de sus diálogos, me hizo pensar y por qué no decirlo, me inspiró para algunos de mis relatos.
Transcribo aquí uno de mis favoritos, del último capítulo:
Utena: …perque?
Anthy: Tu em recordes a aquell Deus que vaig estimar una vegada…però mai podras convertirte en el meu princep. Perque ets una noia.
Deus: Val mes que no et moguis, despres et curare les ferides. Ets una bona noia. Estas plorant? La veus aquella porta amb la rosa al capdamunt? Darrera aquella porta hi ha l’eternitat, la claror, el poder dels miracles. Si tens aquest poder, tot es posible…pero tu no ho pots fer. No veus que ets una noia, tu? A mes, ets feble. Si tens aquest poder tot es posible. Fins i tot podries alliberarla del seu destí. Pero com s’utilitza aquesta força?
Akio: Depen de mí.
Deus: Vinga, no façis aquesta cara tan trista. Fins ara t’has esforçat de valent i no cal que et sentis culpable. I tot aquest temps…has guardat com un tresor l’emblema de la rosa. Te, et faré un peto com a recompensa. Aquest es el teu consol…
Akio: Es veritat que t’asembles a mi quan era mes jove. Abans jo tambe era com tu, creia que el que tenia valor era tenir una voluntad entusiasta; i que aquella era la unica manera de canviar el mon. Pero nomes amb l’entusiasme i prou no es pot provocar que res canvii. Si no tens la força necesaria, no tens mes remei que viure a merce dels altres! Es llei de vida. De manera que per obtenir el poder per revolucionar el mon, ara se que he d’assumir tot un seguit de riscos. Aixi funciona el mon on vius.
Utena: CALLA!
Utena: Himemiya…tu no saps…no et pots imaginar com n’era de feliç quant estavem…totes dues juntes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario